Al juliol del 2014 una colla de joves van fer una ocupació reivindicativa de les cases dels mestres de La Floresta, a Sant Cugat del Vallès, un edifici de sis cases de propietat municipal enganxades una a l’altra que estava en desús. La seva reivindicació era aconseguir que aquells habitatges esdevinguessin, amb el suport de l’Ajuntament, el primer model de masoveria urbana, que facilitaria l’autoconstrucció, el manteniment i l’obertura al barri dels edificis a canvi de la cessió d’ús als inquilins. Tot i que des d’aleshores el projecte ha evolucionat considerablement i ha perdut algunes dosis de la masoveria urbana en el seu sentit més pur, Leve Projects vam participar en el projecte ideant la nova distribució de les cases tenint en compte que la masoveria contempla l’autoconstrucció com a element bàsic de la pulsió de rehabilitació.
Aquest és un projecte que vam fer per activisme i vinculació al barri just quan l’Ajuntament havia fet la contraoferta d’acceptar la rehabilitació a canvi de convertir els sis habitatges en dotze. Això suposava haver d’ampliar la superfície per arribar a la dimensió mínima perquè els habitatges fossin habitables i implicava la incorporació d’una dificultat arquitectònica que posava en perill l’autoconstrucció. Tot i així, vam desenvolupar un projecte bàsic en què es reconeixia un espai comú que connectava l’entrada des del carrer amb el pati del darrere a la planta baixa i que, al mateix temps, generava uns accessos a la planta superior amb plataformes que permetrien mantenir també la divisió entre espais comuns i íntims.
S’ha de tenir en compte que la masoveria contempla un sentit comunitari i que les zones comunes, tot i estar dins dels habitatges, han de ser accessibles i obertes quan així ho convingui la comunitat. Per garantir l’habitabilitat es va preveure la incorporació de mòduls de deu metres quadrats d’autoconstrucció senzilla que permetien definir els espais d’estudi o dormitori lligats a una part central humida –cuina i lavabo– i situats a la part més reservada de l’immoble. Essent mòduls gairebé idèntics, les combinacions d’usos podien ser múltiples.
Les ampliacions de la planta superior definien una mena de porxat sobre les portes d’accés al nivell de la planta baixa donant lloc a un nou espai comunitari, mentre els habitatges inferiors s’allargaven lleugerament prenent part del pati i permetent una nova ampliació de la planta superior. Així, els pisos inferiors acabaven tenint quaranta metres quadrats i els superiors cinquanta cinc. Per fer-ho possible, s’havien de fer actuacions d’enderroc d’alguns elements, com les escales que comuniquen interiorment una planta amb l’altra. Tot i així, la majoria d’actuacions podien ser assumides pels masovers.
El projecte ha quedat en paper mullat, ja que l’Ajuntament ha anat canviant les premisses fins a eliminar gran part de l’autoconstrucció i acabar fent de la masoveria urbana una mena de lloguer social a través de l’empresa pública d’habitatge. Tot i així, el projecte ha estat molt útil des de la perspectiva d’aprofundir en la recerca d’una nova forma d’habitatge. Quan amb prou feines es parlava de masoveria urbana, vam estudiar-ne el model tenint en compte el sentit de cohabitar i d’autoconstruir de manera assistida l’habitatge. Un model d’habitatge que trenca l’individualisme per trobar un vincle amb la realitat social que l’envolta, més encara tractant-se d’un edifici de propietat municipal.
