Santa Rita Experience baixa al carrer

Francesc Pla Reforma interior Santa Rita Experience
© Fernando Botero, 1989, pintura a l’oli.

 

Hem conegut un dels cuiners més interessants de la ciutat. No, no pas una estrella rutilant i creguda de l’Olimp Michelin, no. Un cuiner senzill, dels que fa poesia amb les pells de les verdures que els altres llencen. Com diu ell, un cuiner quasi folk, a voltes punk, com diuen els seus amics, compromès amb una idea, dit ara per nosaltres, de cuina divinament quotidiana. Un xic més jove que nosaltres, d’origen navarrès i format amb els millors cuiners de tradició, un bon dia decideix deixar aquell sistema i fer-se càrrec d’una cuina d’hospital. Amb el temps va descobrir la seva vocació de mestre i va muntar una acadèmia de cuina, on va conèixer una alumna privilegiada –de vuitanta anys– que més tard ha esdevingut la seva sòcia, la tieta.

 

L’aventura dels dos ha consistit en cuinar cada nit per quinze persones que han anat a sopar a casa seva. Durant set anys. Cada matí ha passejat per la Boqueria triant allò que composaria el menú nocturn que elaboraria amb cura per la nit. Els comensals, sense opció a la tria, ens hem deixat sorprendre per una seqüència de plats que cada dia s’inventa. Preciós i deliciós.

 

Hem sopat a casa seva, en el bany el seu barnús, rodejats dels mobles i els objectes d’una llar, al voltant d’una cuina domèstica, sense més i sense menys. No cal dir que aquesta mena de propostes ho fan tot especial i l’han convertit en un nou i escaig sostingut a la llista de recomanacions trip advisor amb el qualificatiu de sisè cuiner del rànquing, cosa que no li agrada gens però que administra com ningú. El primer dia que amb l’Eva el vàrem conèixer, la resta de comensals, tots vinguts de fora, no es van deixar cap plat per fotografiar i, en acabar, el petonejaven.

 

Aquella nit ens havíem conegut perquè un amic comú li havia parlat de nosaltres. Buscava uns arquitectes que l’ajudessin a pensar en el nou espai que ja havia comprat. Les pressions i, segons ell, les enveges veïnals, l’havien acabat obligant a abandonar el somni domèstic d’aquell primer quarta i a apostar per un altre lloc, ara a peu de carrer, i dotat de tot allò que fa senzilla l’activitat.

 

El tenia atribolat el fet de no saber com orientar aquesta nova etapa. Tindria sentit baixar a planta baixa casa seva? Reconstruir un mon domèstic que ja no seria verdader? Perdria l’encant de la intimitat estar en un aparador? Seria coherent tancar-se a la via pública per tal d’aconseguir una idea de confort íntim?

 

Amb l’Eva hem volgut donar una resposta a tots aquests neguits a través del que millor sabem fer, una proposta. I aquesta, com no podia ser de cap altra manera, ha començat pel lloc concret on es troba aquest nou local, al carrer Veneçuela. Un tram de ciutat, com sabeu prou bé, encara definint-se. El local és anodí, genèric, quasi avorrit. De fet, avui passa desapercebut perquè un traficant de fotocopiadores el té opacat a l’exterior. Però aquest enunciat, a nosaltres, ens ha més aviat excitat.

 

Col·locar a peu de carrer un dels millors menestrals de la cuina que coneixem, deixar veure el seu dia a dia, amb les seves olles i tomàquets, manegant els seus productes i utensilis mentre composa, afable, obert a les converses, àvid de ser un veí més, enmig d’aquella urbanitat sense escala del món Regesa, ens ha semblat, no només un repte, sinó una obligació. Que aquest cuiner vulgui fer barri ens sembla una benedicció.

 

Amb l’Eva sempre diem que ens ha sortit un projecte una mica holandès. Hem concebut la cuina com una sort de natura morta, un paisatge pictòric, on les menges i els utensilis fabriquen un univers personal, ple de detalls, intens, interessant. Aquesta idea ha servit per construir un gran moble, com un gran llenç, tan gran que ocupa tota la façana. Així, i com ens passa avui a Àmsterdam i a Barcelona quan jo era petit, la gent que treballa la veus mentre passeges, està al carrer.

 

Que la cuina sigui com un aparador, o que l’aparador sigui la cuina, ens fa explícita aquesta vocació urbana. Quan arribin els comensals, aquells que durant poques hores transformaran el local, l’hauran de travessar per accedir a les taules. Hauran de creuar la cuina per entaular-se. En fer-ho, l’observaran, la rodejaran, l’oloraran. I no ho deixaran de fer al llarg de la vetllada, perquè va d’això, d’estar junts, de tastar, de, si cal, ajudar.

 

Escrivim i expliquem tot aquest petit relat perquè no sembla fàcil seguir tirant-lo endavant. Tot i tenir un cuiner enamorat de la proposta, un pressupost aprovat molt raonable, un equip tècnic amb una enginyeria assessora de capçalera del gremi de restauració de Barcelona, uns industrials fent proves a taller i una il·lusió sense precedents, els tècnics de districte ens han fet saber que ni de conya.

 

Que no donaran mai llicència a una cuina oberta. Tot i que a l’Eixample la concedeixen. Tot i que si haguéssim dit que som un establiment de cuina japonesa, aquí a Sant Martí ja la tindríem.

 

Es tracta d’un local de només seixanta metres quadrats, petit, preparat amb tots els elements necessaris, evacuació de fums, accés per a cadires de rodes, aïllament acústic, solució per a la ubicació de màquines de ventilació… i ni així.

 

Necessitem ajuda. Per saber, en primera instància, si tot això que pretenem és una quimera o si, al contrari, ens hem de fer escoltar. Per nosaltres, és molt evident que cal prioritzar el projecte culinari d’algú que el té. Això, per si sol, ja és un esdeveniment. Que, podent establir-se al Born, per entendre’ns, opti, com a pioner, per posar en valor la ciutat nova. Però que, sobretot, prioritzi la construcció d’un espai a mida a la seva vocació em sembla colossal i sap molt greu la discrecionalitat dels tècnics, o la poca flexibilitat d’unes normes que poden impedir idees com les de menjar i cuinar junts, en un mateix espai, on comensals i cuiner parlen de cuina, com a casa, com als txokos, on es veu tallar, on se’t deixa remenar.

 

En fi, estem preocupats. Pensàvem avisar només per a la inauguració, però no ha pogut ser. Ho hem de fer abans perquè no canviï el més substancial de la proposta.

© Dibuixos preparatoris de Francesc Pla.

© Dibuixos del gran moble de Francesc Pla.

© Seccions i plantes del nou local Santa Rita.

© Façana del local abans de fer les obres a peu del carrer.

 

Compartir Article: ·

Paraules Relacionades: ,