La singularitat de Baricentro resideix en la seva comunitat de propietaris, extensa i comercialment molt diversa, alguns dels quals assisteixen rituals de la vida de la llar que ja no es troben als centres comercials a l’ús. La dificultat d’acord entre les desenes de propietaris ha fet que l’ampliació del complex segueixi encara avui paralitzada.

La passarel·la neix de la confluència de dues estratègies, una paisatgística que posa l’èmfasi en l’abstracció del traç en un entorn definit per la gran infraestructura, i una altra a escala de la persona que atorga un nou rol al vianant dins aquest paisatge viari.

L’horitzontal com a traç singular i pacificador

La primera decisió, d’escala paisatgística, consisteix en associar el traç de l’estructura de la passarel·la a una línia horitzontal que aporti claredat i autonomia enmig del garbuix de ponts i connexions de geometries atentes només a l’eficàcia del viari. En un entorn solcat per l’Autopista del Mediterrani (AP-7), corredor comercial d’àmbit europeu, massa decantat cap a la infraestructura, la gran escala i l’imaginari de perifèria, un traç horitzontal esdevé, per si sol, singular i pacificador.

La decisió pren força en constatar-se la coincidència exacta entre els nivells superiors dels dos elements a connectar, la coberta del Centre Comercial i la Ronda de Santa Maria, situada a l’altiplà de Barberà del Vallès sobre el congost del riu Ripoll. La línia horitzontal estableix des de la llunyania una relació visual entre els dos elements a connectar, convertint la infraestructura en un element de referència paisatgística. La monumentalitat del traç horitzontal deslliga la passarel·la del seu entorn hostil i evoca la idea iconogràfica d’unió i de porta a la plana del Vallès.

Un camí a celebrar

La segona decisió, destinada al vianant i contraposada a la resposta paisatgística, té a veure amb pensar el trajecte de la passarel·la com un camí, posant l’èmfasi en el vianant i en els atributs del camí: la geometria, la idea de gaudi en el recorregut i l’eficàcia de la relació entre els dos extrems, dos entorns públics en un context geogràfic sobrecarregat d’infraestructura. Un camí que ve de lluny i que haurà de seguir fins a la llera del riu Ripoll i, més enllà, del Besòs, fent possible un trajecte a celebrar: la baixada en bici de Sabadell al mar. La passarel·la no només resol una discontinuïtat local i vehicula una pulsió comercial, sinó que reinterpreta un territori més ampli. El pont gesticula i amb un traçat sinuós en planta articula la unió entre el balcó panoràmic de la Ronda de Santa Maria i la baixada al riu Ripoll. Com a final de l’arbreda que conforma la Ronda, es plantaran plàtans de gran port, espècie present a l’entorn, de referència dels llargs enfilats paisatgístics.

El recorregut serpentejant permet aconseguir longitud suficient i alhora fer un camí que mira a la llunyania. La passarel·la té poques potes, pocs suports, per la densitat d’infraestructura. Els suports expliquen el to festiu del travessar per un entorn inhòspit, donen lloc a un pont caminant, una passarel·la que avança xino-xano i posa el peu escollint uns pocs punts de suport. Una celebració de l’anar a peu, del recorregut urbà. La passarel·la confronta la superestructura d’aqüeducte i la fragilitat de la persona.

Un extrem de la passarel·la desemboca al passatge de domini públic previst pel planejament, xarnera de l’ampliació del centre. La decisió d’entrar per la finestra del passatge genera una segona planta baixa, un passatge comercial a dos nivells que fa de corredor urbà per ciclistes i vianants, a la vegada que s’utilitza com a extensió natural del centre comercial, galeria de passejada destinada a la restauració que reverteix una part de les asimetries d’exposició i visibilitat dels locals comercials del centre. L’arribada de la passarel·la dóna peu a interpretar la coberta buida i expectant del centre com a plaça pública elevada, en contrast amb el caràcter privat del centre comercial.

Estructura

Per respondre a la doble estratègia paisatgística i de la persona, l’estructura, composada de dues baranes-bigues i un tauler, s’acumula als costats enlloc de situar-se sota el pont. Quatre són els condicionants principals per a l’elecció de la tipologia estructural: el traçat parcialment curvilini de la passarel·la; l’emplaçament concret de les zones que admeten la disposició de pilars; la necessitat de mantenir controlats els efectes que els esforços torsors introduiran en la passarel·la com a conseqüència de la forma curvilínia de la seva planta; i el necessari despenjament del tauler de la passarel·la en els últims 70 metres, propers a l’àrea de Baricentro, que impedeix el treball solidari de les dues grans bigues-barana, que avancen soles fins arribar al nou passatge comercial.

La barana-biga aporta una transcendència jeràrquica, fa de peanya del paisatge llunyà, subratlla l’experiència paisatgística de caminar. La seva monumentalitat recull el pas fràgil del vianant i fa de suport dels dispositius de senyalística del paisatge que prolonguen la seqüència de senyalització de la Ronda de Santa Maria.