L’escola és per tant, un edifici unitari format per la suma de petits, de casetes. Un dispositiu de vinculació, de diàleg, entre l’estança, el racó, la finestra, i el territori, el gran format. Entre allò xicotet i allò gran.

Però l’analogia de l’espai comú també ho és de l’espai compartit. L’escola comença per un carrer, que s’obri a una plaça interior, l’Àgora.

Este espai és el referent i el lloc des d’on pivota la vida de la comunitat. És la plaça de tot poblet. El lloc per on es passa, on s’està, on es fan les celebracions. Un espai cívic.

Però també és des d’on es descobreix el pati, la porxada des d’on contemplar-lo i entendre’l.

La planta baixa té una gran vocació paisatgística. La pròpia organització interior de l’espai s’estén al pati. S’allarga cap a l’exterior per a desdibuixar la separació entre l’interior i l’exterior. Per a convidar a les continuïtats.

Una d’elles és la material. La que configura el propi recinte. El parament de tancament de la parcel•la és també el parament que construïx esta primera planta de l’escola. Com si ja estiguera. Com si hi haguera estat sempre.

Així, l’escola pròpiament dita, pareix més bé la construcció de damunt. Les casetes blanques que s’han col•locat damunt d’este mur de planta baixa, a sobre d’este gran sòcol terrenal, argilós, com salvaguardant-se, enfilant-se, per protegir-se i contemplar… com ho fan els xiquets.