Col·locar a peu de carrer un dels millors menestrals de la cuina que coneixem, deixar veure el seu dia a dia, amb les seves olles i tomàquets, manegant els seus productes i utensilis mentre composa, afable, obert a les converses, àvid de ser un veí més, ens ha semblat, no només un repte, sinó una obligació. Que un dels cuiners més interessants de la ciutat –no una estrella rutilant i creguda de l’Olimp Michelin, sinó un cuiner senzill dels que fa poesia amb les pells de les verdures que els altres llencen– vulgui fer barri ens sembla una benedicció.

Amb l’Eva sempre diem que ens ha sortit un projecte una mica holandès. Hem concebut la cuina com una sort de natura morta, un paisatge pictòric, on les menges i els utensilis fabriquen un univers personal, ple de detalls, intens, interessant. La nostra intervenció ha tractat de deixar-ho veure, mostrar-ho a l’exterior. Així, i com ens passa avui a Amsterdam i a Barcelona, quan jo era petit, la gent que treballa, la veus mentre passeges, està al carrer.

Que la cuina sigui com un aparador, o que l’aparador sigui la cuina, ens fa explícita aquesta vocació urbana. Quan arribin els comensals, aquells que durant poques hores transformaran el local, l’hauran de travessar per accedir a les taules. Hauran de creuar la cuina per entaular-se. En fer-ho, l’observaran, la rodejaran, l’oloraran. I no ho deixaran de fer al llarg de la vetllada, perquè va d’això, d’estar junts, de tastar, de, si cal, ajudar.