Daniel Cid, Eva Serrats i Francesc Pla exposen Sense Llar a Dorm en l’accident que provoca

Inauguració al Santa Mònica: 15.09.2022 a les 19h

Les nombroses i sovint contradictòries experiències que provoquen les nocions de llar bateguen sota una capa gruixuda d’assumpcions, imposicions, inèrcies i familiaritzacions. Què passa quan aquestes latències de vivències diverses s’agiten, s’exposen i es creuen provocant accidents, assenyalant violències i obrint possibilitats?

Inervenció : Sense Llar

Barrar el pas a un porxo amb unes portes, posar punxes al terra o instal·lar bancs individuals… Són aquestes les solucions per dirimir el sensellarisme? En realitat es tracta d’uns elements de control ambivalents que no el castiguen però l’exclouen. En definitiva, suggereixen que no s’és benvingut. Aquestes barreres, a més de desplaçar físicament el problema, l’invisibilitzen. Es tracta d’una idealització de la ciutat, d’una “estatització” de l’espai públic que nega el conflicte. Un conflicte que per més que insistim en refusar, continuarà existint. Segurament la negació sigui un acte d’autoprotecció, veure algú dormint al carrer posa en evidència la nostra fragilitat i la fragilitat del sistema en el qual vivim. Cal activar visions ignorades, ampliar les definicions superficials del sensellarisme i incloure’l legítimament a la ciutat. Trencar prejudicis i entendre que el sensellarisme “cronificat” acaba trencant els vincles de la persona que, vivint enlloc, ja no té enlloc on anar. No està al carrer perquè vulgui, sinó perquè no té on viure, una porta de casa a la qual traspassar, entrar i sortir quan vulgui. Ni s’ho mereix ni s’ho ha buscat. Les causes del sensellarisme són estructurals. La identitat sensellarista es constitueix a partir del que li manca, un habitatge. Una experiència des-ubicada que sempre succeeix en l’obert, en una transició contínua d’apropiació i reapropiació del carrer. I quan en aquest apareixen barreres que ho impedeixen, directament es criminalitza la persona, s’incrementa el seu estrès i ansietat, es vulneren drets, es dificulta el dia a dia. Proposem un estranyament, treure les portes de la seva percepció automatitzada i endur-nos-les. Fer visible aquesta invisibilització de la qual parlàvem i a la vegada, en una exposició sobre la llar, fer evident que habitar es constitueix en els trànsits que van del llit al carrer. Traspassant els llindars que hi ha entre els espais íntims, privats, col·lectius i públics. Entrem a casa perquè abans n’hem sortit.