El Senyor i la Senyora

Elisabet Beltran Habitatge al Passatge Gladiol

El senyor i la senyora vivien a la Floresta

En una casa al mig del bosc

Ja feia temps que eren grans i els fills havien marxat

I ells vivien tranquils i feliços a la seva casa en mig del bosc

Sense fer massa cosa, gaudint dels petits detalls de cada dia

S’estimaven molt, amb tot l’amor acumulat de tants anys junts

 

Aquell dia la nit era fosca però res la feia especial

Era com moltes d’aquelles nits en mig de la Floresta

Tots dos es van allitar a la mateixa hora i es van fer un petó de bona nit

Just quan aclucaven els ulls es va sentir un soroll molt fort, com una ràfega infinita de vent

Talment com si passes un dimoni pel costat de ca seu, al seu mateix jardí farcit d’arbres fruiters

Ell encuriosit va dir que aniria a veure què hi passava

Però ella angoixada li va demanar que es quedés al llit

El cas és que va pujar la persiana, va obrir el balcó i va sortir al jardí

 

En aquell mateix moment el soroll es va fer tan gran que semblava que mil dimonis passessin corrents rugint I fent tremolar el terra com si pesessin un miler de tones.

No era cap dimoni, eren els porcs senglars que despertaven amb la primavera, amb les olors, les flors I el nou renéixer

Després no es va sentir cap més soroll, silenci profund

La senyora va cridar, encara dins del llit, però no va sentir cap resposta

El cel era mut

El contrast era gran i l’angoixa infinita

Al final va sortir del llit i va anar al jardí

Es va trobar el senyor estès al terra, xafat, trepitjat, inexistent

Ja no hi havia senyor, només un crit enorme desconsolat I un dolor immens

La senyora no sabia què fer, no sabia com viure sense el senyor

Al final, sense ni pensar, va començar a fer un forat més profund que la seva pròpia pena

Allà mateix, un cop va acabar, va posar-hi el senyor I li va fer un petó

No es veia capaç de que algú se l’emportés lluny de la seva casa

Volia saber que estarien junts a pesar del destí que va portar aquella nit fosca

Aquest era el seu consol, saber que ell estaria al seu costat

Cada nit li donava la bona nit i cada dia li donava el bon dia

I així van passar els dies, molts dies, molts dies

Un estiu, una tardor, un hivern i una nova primavera

Era hora de regar el jardí

 

Llavors va descobrir que un nou arbre brotava

El mirava encuriosida

Cada dia es feia més gran i més fort

Va tenir un florir excepcional, eren flors que mai s’havien vist abans

I amb l’estiu va arribar el moment dels fruits que semblaven brotar amb una força sobrenatural

La forma no era coneguda i cada dia ella observava l’arbre, inclús amb certa preocupació

 

Un matí a l’obrir la finestra va veure que estava tot ple d’una fruita ja feta, ja complerta

Es va apropar, es va apropar i es va apropar

La sorpresa

Aquell arbre estava ben ple d’una fruita que no era fruita, o potser si

Estava tot ple de petits senyors tal com ell havia sigut però sense veu ni moviment

Potser si que era una fruita, una nova fruita

Ella va somriure i va sentir que la envaïa una felicitat mai imaginada

Va recollir la fruita, amb delicadesa i molt amor

La va pelar, la va coure, la va ensucrar i en va fer una melmelada deliciosa, per llepar-se’n els dits

I així per la resta de la seva vida va ser feliç ja que tot i que no podia esmorzar amb el seu estimat senyor tal i com havia fet fins la primavera anterior…

Des d’aquesta nova primavera si que se’l podia esmorzar cada dia.

Compartir Article: ·

Paraules Relacionades: , ,

Articles Relacionats