El carrer del Carme, al Raval, no és només el que es veu quan es passeja a l’aire lliure. Al primer pis del número 84 el carrer s’endinsa a l’edifici. Almenys aquest era l’objectiu de la Fundació Arrels quan va decidir impulsar el Pis Zero, un espai perquè persones sense sostre reàcies a anar a albergs saturats de normes poguessin pernoctar. Però aquests usuaris s’han acostumat a viure a l’aire lliure, molts tenen claustrofòbia i defugen els ajuts en forma de caritat. Per això calia fer un pis que no fos un pis, que fos part del carrer.
Leve Projects s’ha encarregat d’idear el projecte assumint que en aquest cas no es podia entendre l’interiorisme en clau tradicional. Les necessitats d’un pis pensat per passar la nit són absolutament diferents a les d’un habitatge convencional. Per això s’ha eliminat la cuina i el menjador, i s’ha deixat un únic bany i quatre espais: el dormitori dels voluntaris, un rebedor ampli, la sala dormitori dels sense sostre –que durant el dia es transforma en aula de formació– i una terrassa adjacent.
Quan s’entra al Pis Zero, s’arriba a un rebedor ampli. No és un passadís que indiqui que s’ha entrat a una casa. És una petita àgora que els voluntaris aprofiten per atendre els sense sostre abans d’anar a dormir i que, alhora, evita l’impacte de passar del carrer a una sala estreta i tancada. La sala dormitori també és ampla i està plena de jaços que, amb una altura semblant a la dels bancs del carrer, serveixen de llit amb la incorporació d’un matalàs plegable més senzill que el matalàs estàndard. Aquesta mena de llits estan junts, al costat de les parets i només estan protegits per persianes enrotllables, seguint l’estètica del carrer.
A la terrassa no hi ha persianes però sí una petita coberta sobre una bancada que segueix la lògica dels jaços, perquè els sense sostre puguin sortir a dormir a fora si ho prefereixen. Les parets estan pintades de blanc i mantenen alguns elements de totxo. La font on beure és com les que es poden trobar als carrers i Arrels ha eliminat les estrictes normes dels albergs convencionals perquè els sense sostre no se sentin condicionats per la realitat d’un espai tancat.
Com que el Pis Zero és carrer, no té els elements essencials d’un habitatge. Per poder dutxar-se o netejar la roba, els usuaris han d’acudir a la seu de l’entitat, que es troba al mateix Raval. D’aquesta manera, Arrels ha creat un concepte de carrers que funcionen com un tot, que s’endinsen als edificis i serveixen per interconnectar tots els serveix que té distribuïts pel barri. Així evita una atenció centralitzada i permet que els usuaris se segueixin movent per casa seva, els carrers del Raval.
Des de la perspectiva del disseny i de l’arquitectura, el model seguit al Pis Zero és un canvi de paradigma. Quan es dissenya un interior s’acostuma a pensar com a habitatge o espai de treball, però poc sovint es concep com un carrer. Rares vegades s’aplica una lògica d’espai obert a un espai tancat, si bé en casos com el projecte de la Fundació Arrels és necessari fer trontollar les estructures mentals per adaptar-se a les necessitats de certes persones, perquè no totes som iguals.