SEGUINT EL PEIX

Aquest projecte proposa una reflexió africana des d’on generar nous imaginaris des dels quals projectar-nos i elevar, per tant, l’aventura social a un altre nivell. Àfrica, origen de la humanitat, avui pot aportar una perspectiva diferent sobre la vida social, concebuda a partir d’una idea d’allò comú i el sentit de l’equilibri. El projecte Seguint el peix vol participar d’aquesta utopia i identificar aquests llocs des d’on s’enuncien aquestes noves pràctiques i nous discursos. Per això aquesta aliança amb Top Manta. Una comunitat barcelonina provinents del Senegal, una Àfrica feta des de lluny, des de la diàspora. 

Aquesta comunitat senegalesa, en la diàspora, és portadora d’uns valors i coneixements, d’unes lluites compartides, que estan esperant que algú els hi doni forma. Una comunitat que, en el seu afany de superació i lluita, ha estat rodejada dels millors dissenyadors gràfics, de moda, de xarxes, de comunicació, així com de professionals dels drets socials o advocacia. Però mai ha estat treballant estretament amb arquitectes o dissenyadors d’espais. Fet sorprenent, sobretot per a tots aquells que n’admirem la capacitat de crear comunitat i formes de convivència justes i igualitàries, malgrat els evidents impediments que els nostre sistema els fa suportar.

Taller de reparacions

Volem que Seguint el peix sigui un espai on exposar idees sorgides d’un taller amb estudiants d’arquitectura d’arreu del món que alimentin el debat i la transformació. Una oportunitat única de projectar amb la comunitat mantera, amb l’africa feta des de lluny, per a explorar nous espais de convivència per tots, en benefici de tots.

Volem que sigui un projecte que interpel·li a la comunitat migrant, a l’arquitectònica, però també a l’administració. Volem accedir als gestors públics que han de fer que aquests Assaigs siguin possibles. És l’oportunitat per pressionar-los i exigir-los nous prototips de convivència.

Condició i compromís, que en part, depèn de la qualitat i de l’encert del que siguem tots plegats capaços d’imaginar. Volem sortir sabent més coses, havent après tots més coses i amb més capacitat d’incidir en la vida real. D’això va la realpolitik.

La oportunitat de ser de llocs diferents

El laboratori aprofitarà les diferents mirades provinents de diferents realitats geogràfiques per projectar escenaris de futur replicables, transversals i innovadors. El taller és un lloc de trobada, com ho es la ciutat. Quan més diversa sigui la procedència, quan més garantida quedi la confrontació cultural, més potent seran els resultats.

Reptes

Els reptes, en aquest workshop convertits en exercicis concrets, tenen en comú:

• Es basen en una transformació immediata sobre la ciutat que tenim. 

• Recullen 3 enunciats que neixen de l’entorn manter. Una sort de peticions fruit de la seva observació, necessitat i desig. El que els manters anomenen somnis.

1. Ceebu Jeen. Menjador social. Redefinció dels menjadors socials a partir de fer visible les sobiranies, començant per l’alimentaria.

   En el Taller manter a Can Batlló, quan arriba l’hora de dinar, tothom atura la seva activitat productiva i es reuneix per menjar plegats. Mentre treballaven una cuinera ha preparat menjar per a tothom. Aquests àpats, que són una expressió del col·lectiu, garanteixen una menja saludable i poderosa que per alguns serà la única del dia.
   La comunitat mantera fa molt temps que rumia traslladar aquesta practica a un establiment obert, de barri i replicable. On tothom hi pugui accedir, habilitant les practiques de l’intercanvi que siguin necessàries, produint una gastronomia rica i de productes de proximitat.
   Una practica que posa en valor en sentit cultural, social i sostenible d’un model de gastronomia que no fa massa practicàvem en els nostres llocs de treball i que hem anat deixant perdre a favor del menú de restaurant. Restaurants que ofereixen amplis menús, sovint fora de temporada i de geografies molt llunyanes. Com si fos un dret. L’altra opció predominant són els menjars precuinats o els nostre tuppers, Uns dinars individualitzats que fan evident la poca eficàcia i el poc senti de comunitat dels nostres hàbits. 

   A partir d’aquí i amb l’experiència mantera, podem repensar el sentit comentari del menjar? Podem imaginar cuines col·lectives gestionades per les pròpies comunitats? Podem imaginar menjadors socials que no estigmatitzin? Pot tornar a ser atractiu compartir.

2. Taranga. Habitatge d’acollida. Format residencial temporal col·lectiu per migrants.

   L’habitatge d’acollida és clau. Per no perdre’s, per permetre la cura i l’acompanyament dels qui acaben d’arribar. Un lloc de qualitat on passar un temps necessari des d’on re composar una vida. Però el format residencial d’aquests espais no demana del format residencial de les nostres cases o residències, distribuïdes en habitacions, que reprodueixen un hàbit basat en la compartimentació i, a voltes, l’individualisme. Sovint, la comunitat mantera ens fa veure la impossibilitat d’una vida en comú en els nostres habitatges, on no troben la dimensió per envoltar la gent gran per escoltar-la, on no hi ha previstos els dispositius per acollir, on es pot entrar sempre. Per contra, els reivindiquen la casa oberta, la casa extensa.Un passatge del llibre Baye Fall, expressions de l’islam senegalès a Barcelona (pag 62. Marta Contijoch, Marisol Bucar i Nuria Sanmartí. Pol·len edicions. 2021) ens dona un pista quan descriuen l’okupació d’una antiga discoteca.

   “Aquest espai s’anomenava AfrikaRoots (Arrels africanes/ Arrels d’Àfrica), i a dins hi vivien com a mínim una cinquantena de persones en habitacions autoconstruïdes amb materials reciclats. Era un espai fosc i amb una ventilació reduïda, com és d’esperar d’una antiga discoteca. Aquesta constava d’una gran zona residencial on vivien diverses persones migrades, la gran majoria sense permisos de residencia o treball. Els quartos havien estat construïts artesanalment, emprant fustes recuperades del carrer. També comptava amb una gran sala que constituïa l’espai de centre social. Aquella nau havia estat, en altres temps, una discoteca anomenada Dixi 724, famosa per l’avió que penjava en del seu sostre. Tota l’estructura – les barres, els lavabos, les sales i , fins i tot, l’avió- es mantenia. La instal·lació elèctrica era precària, i l’Ajuntament havia tallat l’aigua recentment. Tot i això, les habitacions eren sorprenentment funcionals i còmodes, i estaven construïdes de forma molt solida. Hi havia construccions de fins dos i tres pisos fetes amb palets de fusta. Aquestes es trobaven repartides per tot l’espai, fins i tot algunes estaven al terrat de l’edifici. A l’entrada, hi havia una zona força amplia envoltada d’habitacions on s’hi havia col·locat taules i cadires i que semblava ser el centre de la vida social de l’espai. En una d’aquelles taules hi vam trobar en Camilo, un noi d’uns 35 anys que feia més d’una dècada que havia arribat a Catalunya des de les Illes Canàries. Ell vivia a la nau des de feia poques setmanes, i ens va explicar el que sabia sobre la historia de l’espai i els seus habitants. Ens va indicar que al fons de tot de la nau, a l’antiga zona de ball, amb la barra i el podi pel punxadiscs, una zona completament insonoritzada, era on els Baye Fall organitzaven festes de reggae cada cap de setmana i on es reunien els dijous per resar.”

   Estan aquí les formes del cohabitatge que tant ens han interessat als arquitectes? Poden fer-nos pensar en models residencials basats en la comunitat? Hem d’habilitar espais tipològicament distants a l’habitatge per adequar-los en benefici de l’acollida? Podem fer urbana la tipologia rural senegalesa? 

3. Sutura. L’equipament dispers. Transformació de locals en planta baixa com a catalitzadors d’usos socials transformadors.

   El repte pren forma en l’observació del rebotiga de la botiga mantera al barri del Raval. Un espai que resol el magatzem i la logística pròpia de l’espai comercial, però que alhora, esdevé un petit equipament social. El lloc on es reuneixen, on es preparen les lluites, els manifestos, on es descansa, on es resa, on es fan els deures, on es carreguen els mòbils, on es menja…Activitats que garanteixen la presencia a peu de carrer, oberts o tothom, on estar junts. Aquest model, escàs, poc valorat, quasi inexistent en els assentaments comercials genèrics, forma part d’una idea de comunitat que millora la nostra convivència.
   Una estratègia que es basa en equipar el barri, no afegint objectes al carrer sinó dotant al sistema veïnal de locals. Aprofitant la ben entesa de la grandíssima oferta pandèmica, la desatenció endèmica sobre el teixit comercial de proximitat, els carrers podran esdevenir verds, però amb rebotigues. Per lo veïnal, per desar-hi les taules, els jocs, l’enllumenat, de traster, pel reciclatge. Però també per donar cobertura a una ciutat atenta a les cures i al refugi, també climàtic, on poder cuinar, on els sense llar passar-hi la nit…Dispositius de petit format, equipament dispersos i híbrids. Distribuïts per els carrers, com a Londres, on les parades de metro estan a l’interior dels edificis.
   Si més enllà del necessari dinamisme comercial, els carrers es doten de rebotigues comunitàries, de ben segur tindrem un nou escenari de transformació que acabarà revertint en la necessària dinamització social. Els carrers han de deixar de ser vistos només com una U urbana i l’edificació coresponsabilitzar-se per redefinir l’abast d’allò públic. 
   Ens imaginem el seu potencial? Podem disseminar rebotigues d’aquest ordre per les nostres ciutats?