Llocs per a la Convivència

Eva Serrats Arquitectura de la coexistència

Per a un Congrés sobre Habitatge Col·lectiu Sostenible, tractant-se d’un concepte que s’ha acotat adjectivant agregativament i essent nosaltres un equip que treballa des del projecte, proposem una aportació des de la descripció de casos concrets: projectes que ens han portat a plantejar-nos com podrien ser avui en dia els llocs per a la vida col·lectiva.

 

En primer lloc, presentem tres projectes més o menys simultanis que han abordat per separat una mirada sobre l’habitatge, la col·lectivitat i la sostenibilitat. L’objectiu és començar fent una traducció dels termes que ens permeti abordar el tema des del nostre propi vocabulari, és a dir, el que sorgeix formulant i desenvolupant enunciats, que són desitjos que busquen la manera de convertir-se en realitats. Aquest text respon a aquesta part.

 

En segon lloc, tres projectes d’arquitectura d’habitatge col·lectiu sostenible, desenvolupats des de l’activisme, la docència i l’encàrrec professional, respectivament.

 

 

Habitatge + Col·lectiu + Sostenible

 

SOSTENIBLE o Tractant de ser Ecològics

 

El terme de Sostenibilitat, avui en dia àmpliament assumit, pateix de ser excessivament abstracte. Tothom –o gairebé tothom– ja està d’acord en que cal ser sostenible, però no sembla que la humanitat estigui organitzada per a aconseguir-ho. Segurament, és així per la joventut del terme. No va ser fins l’any 1987 quan, a les Nacions Unides, la primera ministra noruega Gro Bruntlanden el va incorporar en l’informe Our common future, definint-lo de la següent manera: «El desenvolupament és sostenible quan satisfà les necessitats de la present generació sense comprometre la capacitat de les futures generacions per satisfer les seves pròpies necessitats». És a dir, “Deixem un món millor –o, com a mínim, amb les mateixes possibilitats– del que ens vam trobar quan vam néixer”.

 

El missatge portava implícita la visió clara de la finitud dels recursos del planeta, una crítica a com la humanitat ha sobreexplotat el medi sense respectar-lo, i una crida de caire apocalíptic a un canvi d’actitud. Ser sostenibles com a deure ètic d’escala planetària.

 

Però quaranta anys més tard ens trobem encara amb quasi tot per fer. Sembla que la qüestió està en mans dels governs i les grans organitzacions transnacionals amb agendes i objectius a assolir el 2020, el 2030, el 2050. Però, com a ciutadans, què podem fer per actuar de manera sostenible?

 

 

Assaig General, FAD, 2015

Ens vam trobar davant d’aquesta qüestió quan ens van encarregar el comissariat i el disseny d’una exposició sobre el disseny sostenible. Concretament, es tractava d’exposar exemples de com les diferents branques professionals del disseny –d’espais, de gràfic, de producte, de comunicació, etc.– estaven donant resposta “des del disseny” a la necessitat innegociable de ser sostenibles.

 

La nostra primera resposta va ser canviar l’enunciat per un de nou. Qüestionar el “què” i el “com”. Què passaria si, per un sol dia, actuéssim de manera plenament sostenible? Què i Com hauríem de dissenyar per a aconseguir-ho?

 

D’aquest enunciat va néixer un repte concret: celebraríem un Banquet Popular, Suculent i Sostenible. Més concretament, 900 persones menjarien molt bé i molt a gust, com en una gran celebració gastronòmica a l’ús, però en la qual tot i cadascuna de les decisions preses per portar-la a terme proposessin una alternativa més sostenible.

 

Tot estava en qüestió: Com es produeixen els aliments? D’on vénen? Com es transporten? Per què es descarten els aliments lletjos? Per què tot està empaquetat? Com es cuinen? Com es consumeixen? Per què malbaratem tant de menjar? On van a parar els residus? Quins residus es generen? Què passa amb ells?

 

Assaig General es va convertir en un assaig de sostenibilitat a escala urbana, que va necessitar teixir aliances amb el territori i amb molta gent. Científics, activistes, veïns, xefs, transportistes, forners, periodistes, …i dissenyadors van participar en aquest esdeveniment que va anar adquirint estructura de gran coproducció.

 

 

COL·LECTIU o El món del Co&Co

 

La vida col·lectiva existeix des de l’origen de la humanitat. De fet, comunicar-se, compartir o conviure són verbs que defineixen la humanitat.

 

En els últims anys, a Barcelona, a Catalunya, a Espanya, hem vist un ressorgiment de la consciència col·lectiva. Moltíssima gent ha tornat a mobilitzar-se i ha sorgit un nou activisme, renovat i emancipat, que no només reuneix persones sota una reivindicació comuna, sinó que ho fa amb el desig de proposar alternatives i, per tant, de projectar col·lectivament.

 

Arquitectura Cooperativa, Barcelona, 2015

Jornades sobre participació ciutadana al COAC

Davant aquesta creixent voluntat d’una part de la ciutadania de formar part dels processos de transformació de la ciutat, vam proposar al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya celebrar unes Jornades professionals monogràfiques completament centrades en el paper actiu dels arquitectes dins dels processos participatius i en definir les eines necessàries perquè la participació real sigui possible, útil i sobretot satisfactòria.

 

Les jornades estaven adreçades tant a arquitectes que, com a ciutadans, formen part de processos participatius concrets com als que, des del seu rol professional dins de les administracions, tenen la necessitat d’integrar els processos de participació en el seu treball de servei a la ciutadania. Els objectius eren: compartir formació en eines i metodologies de participació ciutadana; definir unes condicions adients per al desenvolupament dels processos de participació; promoure el rol útil de l’arquitecte en projectes i processos de participació ciutadana; i compartir coneixements i coordinar iniciatives.

 

Les Jornades es van concebre en base a tres punts de partida. En primer lloc, el reconeixement i la contextualització d’una realitat social emergent: la demanda i el desig creixent de la ciutadania de formar part dels processos de transformació de la ciutat. Les formes habituals de disseny urbanístic i arquitectònic estan cenyides a un marc d’interessos que exclou la major part d’agents implicats i/o afectats per la transformació, principalment veïns i usuaris de l’espai. L’objectiu dels processos participatius és incloure aquests agents en el procés de disseny urbanístic i arquitectònic de l’espai.

 

En segon lloc, reconèixer el valor i la poesia de la Intel·ligència col·lectiva a l’hora de desenvolupar un projecte. Buscar mecanismes per fer possible la cocreació. El disseny participatiu consisteix en trobar vies inclusives per integrar els diferents agents que intervenen en un projecte urbanístic o arquitectònic. Aquests projectes s’articulen en el context d’una forma ad­aptativa i orgànica. Un procés col·laboratiu, creatiu i obert retorna la capacitat de decisió als agents i experts locals. Però cal aprendre a jugar als mons CO.

 

Per últim, reconèixer les mancances en les condicions actuals i proposar canvis tant en el món de la docència com en el de les administracions públiques.

 

El primer i principal èxit de les jornades va ser la pròpia celebració, ja que era el primer contacte del Col·legi amb l’arquitectura cooperativa i la participació, la qual cosa va permetre arribar a gent que fins aleshores no havia participat activament en les activitats de la institució.

 

 

L’HABITATGE o Un lloc on viure

 

En el terme hi ha implícita una noció de protecció, de lloc on se satisfan i s’asseguren les necessitats bàsiques. Per tant, a la nostra cultura, de separació de la vida domèstica de la vida mundana. El refugi versus la intempèrie.

 

Pis Zero, Barcelona, 2015

Pis Zero és un projecte d’habitatge experimental.

 

Arrels Fundació, una organització de Barcelona que ofereix ajuda a les persones que viuen al carrer, es trobava amb una frustrant dificultat per a atendre alguns dels usuaris, que refusaven l’oferiment d’un sostre on passar la nit.

 

Les raons eren diverses. Unes, d’índole psicològica, apuntaven a una por a “tornar a tenir i tornar a perdre”. Unes altres venien del rebuig a deixar vacant un lloc fix i propi aconseguit al carrer. Però hi havia també una raó per la qual havíem de tractar de ser útils des d’allò que nosaltres, com a arquitectes, sabem fer. El cas és que, per a alguns d’ells, anar a un pis, un hostal o una residència significava haver d’emmotllar-se a unes normes bàsiques de convivència que els resultaven impossibles. Haver d’abandonar el gos i el carret al carrer, no poder fumar, no poder sortir, haver de dutxar-se obligatòriament. No hi havia fórmules d’allotjament vàlides per al seu cas i rebutjaven l’ajuda, cronificant la seva situació.

 

Arrels ens va plantejar experimentar un tipus d’allotjament diferent, associat a una adaptació dels seus propis protocols d’assistència amb voluntariat. L’anomenaven “allotjament de baixa exigència” i plantejaven un canvi d’actitud: no oferir la solució, sinó buscar-la en els mateixos usuaris i adaptar-se a ells. Dissenyar després d’escoltar.

 

Aquesta situació ens va permetre pensar en l’habitatge d’una manera renovada des d’allò essencial, sense donar res per fet, escoltant en primer lloc els que no tenen habitatge i viuen al carrer. Els sense sostre construeixen certes formes de protecció, de recer i de vida social i domèstica a la intempèrie.

 

 

Habitatge Col·lectiu Sostenible

 

Després de repassar aquests tres conceptes, Habitatge + Col·lectiu + Sostenible, entenem que del que estem parlant és de “viure junts sota un mateix món”. Parlem, doncs, de l’Arquitectura de la Convivència Domèstica, entre la persona i amb el medi.

 

Hem viscut en col·lectivitat des de sempre, en coves, cases, poblats, formant barris i ciutats sense existència ni necessitat de cap projecte. Només les comunitats molt concretes, com les religioses, vivien col·lectivament sota un model arquitectònic de convivència. Fins a arribar la industrialització i la necessitat d’allotjar molta gent, amb pocs recursos i temps escàs.

 

Amb això, hem viscut el debat sobre el tractament dels espais semipúblics, la variabilitat de tipologies, l’adaptabilitat en el temps, el caràcter que, per la seva dimensió arquitectònica, infereix l’habitatge a la ciutat. Però l’habitatge col·lectiu, com a projecte arquitectònic de vida en col·lectivitat, consisteix en el disseny d’unes condicions per a la convivència.

Compartir Article: ·

Paraules Relacionades: , , ,

Articles Relacionats